El debat Grosfoguel-Monedero sobre l’espanyolisme en Unidos Podemos

A l’octubre de 2017 el teòric decolonial Ramón Grosfoguel i Juan Carlos Monedero, un dels fundadors de Podemos, es van enredar en una discussió sobre la situació a la Catalunya anterior a l’1-O. Aquest debat va començar amb un vídeo anàlisi de Ramón Grosfoguel cap a la posició de l’esquerra de la resta de l’Estat espanyol pel que fa a la situació a Catalunya, i va ser seguit per una resposta de Monedero i una contraresposta de Grosfoguel. És aquesta última la que reproduïm ací pel valuós contingut teòric que conté. Esperem us resulte interessant.

1º Vídeo: https://youtu.be/kIZDSNWvc9g

2º Vídeo: https://youtu.be/olak2CdunXI

3º Vídeo de la transcripció: https://youtu.be/N1W3Zfc_v2o

“Bé, qui em coneix sap que jo no acostume a llegir notes quan parle en públic. No obstant això, per a aquesta ocasió vaig fer unes notes perquè –per allò de temps en un vídeo– crec que és important sintetitzar. Estic responent al vídeo que va fer Juan Carlos Monedero contestant un vídeo que jo havia fet prèviament criticant l’esquerra espanyolista front al que està succeint a Catalunya.
“En primer lloc m’alegra molt que Monedero haja respost al meu vídeo. Crec que no hi ha res més sa que un debat honest i obert. Però Monedero no solament torna a confirmar tot el que vaig dir en el vídeo anterior, sinó que afig coses noves i, al meu entendre, més greus. El seu espanyolisme imperial-colonial li encega, i es confirma en aquest vídeo que acaba de fer en resposta a les meues critiques. A continuació faré 8 punts de resposta:

“1. Juan Carlos, m’acuses d’estar parlant des dels nostres còmodes despatxos universitaris. Jo voldria situar-me perquè em conegues millor. Sóc un porto-riqueny als EUA. Els porto-riquenys estem als EUA com a part d’una llarga història colonial-racial. Jo sóc professor en el Departament d’Estudis Ètnics en la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, no perquè un matí els blancs americans s’alçaren del llit dient “hem de desracialitzar i descolonitzar la universitat blanca –és a dir, concedint-nos espai als subjectes racialitzats–, sinó que estem ací perquè els hem arrancat l’espai amb lluita, suor i sang. El Departament d’Estudis Ètnics de Berkeley es va crear com a part d’una vaga d’estudiants negres, indígenes, asiàtics i llatins l’any 1969, va ser la vaga més llarga i més sagnant en la història del moviment estudiantil als EUA. Va durar 9 mesos, i va ser sagnant perquè van mobilitzar, no a la policia del campus o de la ciutat de Berkeley, sinó a la Guàrdia Nacional de Califòrnia per a colpejar tots els dies de la vaga, durant 9 mesos, els estudiants en lluita. L’organització que va liderar aquella lluita es deia Front d’Alliberament per al Tercer Món, perquè ens veiem com el tercer món dins del primer món. La idea de fer un departament és descolonitzar el coneixement hegemònic de la universitat blanca occidental i vincular la producció de coneixement a l’alliberament dels pobles. Estem en lluita dins de l’imperi, perquè l’Estat imperial nord-americà va colonitzar les nostres terres i els nostres pobles. La lluita de la vaga de 1969 es va guanyar i es va crear el Departament d’Estudis Ètnics. Però uns 30 anys després, en 1999, es va fer una altra vaga, perquè durant aquelles tres dècades, no reposaven les places dels professors que morien, es retiraven o se n’anaven. De manera que el departament era a punt de desaparèixer. En aquella vaga del 99 vam aconseguir noves places de professors i la creació del Center for race and gender (Centre de Raça i Gènere). De manera que la meua plaça en Berkeley no va ser debades ni jo li la dec a la universitat blanca imperial, sinó a la lluita dels nostres pobles. Però seguim ací en lluita; solament enguany, hem tingut diverses ocupacions del campus pels supremacistes blancs, i el seu major eix d’atac som els professors i estudiants del Departament d’Estudis Ètnics, com et podràs imaginar. De manera que benvolgut Monedero, ací no estem en còmodes despatxos universitaris. Ací ens juguem la vida. Perquè ser llatí o negre als EUA és estar contínuament sota amenaça d’empresonament o que et pegue un tir la policia. Jo no sóc l’excepció a la regla. Cada vegada que isc al carrer o cada vegada que vaig pel meu propi campus, estic sota amenaça de ser colpejat, ser atacat, ser agredit, ser detingut per la policia, tenir casos de fabricació de la policia, etc. Ho he passat durant la meua vida, i no és una cosa que descarte en el present o en el futur proper. És una experiència de ser, estar en el món, ser un subjecte racialitzat dins de l’imperi nord-americà, o dins de qualsevol lloc del món, incloent l’imperi espanyol. Això cal viure-ho, no és solament pensar-ho o teoritzar-ho. La meua pregunta per a tu, Monedero, és: quina vaga de subjecte racionalitzat, de nacions sense estat, o quin moviment social et va obrir espai per a poder tenir un còmode despatx universitari –que és la frase que tu has usat sobre mi– en la Universitat Complutense de Madrid? On estan els professors gitanos, negres i musulmans de l’Estat espanyol en aquesta universitat? Quants professors hi ha provinents de les comunitats racialitzades? M’alegra que critiques el règim del 78, però em dóna tristesa que no assumisques ni problematitzes la teua posició de privilegiat com a home en relacions de dominació patriarcal, com a blanc en relacions de dominació racial, i com a espanyol en relació de dominació imperial-colonial.

“2. Quan parles de la ferida colonial al principi del vídeo, estàs parlant de la pèrdua de l’imperi espanyol en 1898 en la guerra hispanoamericana. Ho anomenes la ferida colonial, però això no és una ferida colonial, això és una ferida imperial. És el dolor de la humiliació d’haver perdut l’imperi, i no el dolor de la humiliació d’haver sigut colonitzat, racialitzat, oprimit o violat. Monedero, tu no estàs parlant des de la ferida colonial causada per Espanya als musulmans, als gitanos, jueus, africans i llatinoamericans. Ni de la ferida nacional-colonial que ha causat Espanya a les nacions sense estat com els gallecs, catalans, bascos, canaris o andalusos. Estàs parlant des de l’espanyolisme clanc, des de la ferida d’haver sigut humiliat com a imperi, això no es diu ferida colonial, això es diu ferida imperial. Espere que ho corregisques en les teues pròximes intervencions.

“3. Fer d’allò colonial un dels eixos centrals en l’anàlisi no és demanar la guerra. Això és una distorsió molt típica de subjectes amb subjectivitat imperial-colonial com explicaré a continuació. Aquesta acusació no te l’accepte. Això em recorda a un debat anterior que vaig tenir amb tu en un esdeveniment a Portugal quan deies que parlar de racisme dividia la classe obrera. Com si la classe obrera ja no estiguera dividida per una fractura racial de gènere, nacional o sexual. Ningú en la perspectiva decolonial està cercant la guerra. Quan parlem de dominació racial, dominació colonial, dominació sexual, dominació de gènere, dominació imperial, dominació nacional, estem cridant l’atenció a una guerra social, política, cultural, econòmica molt violenta orquestrada contra els pobles, per la colonialitat del poder. Esmentar-les no és cridar a la guerra, és a dir, estàs posant la responsabilitat en els subjectes que són els que posen l’atenció sobre aquests problemes, poses la causalitat del nostre costat pera anomenar el problema. És a dir, anomenar el problema o els problemes no és cridar a la guerra. És respondre a la guerra ja orquestrada i cercar solucions que ens porten a la pau. Parles des del privilegi de blanc espanyolista, i per aquest motiu quan els catalans o un simple porto-riqueny com jo, anomena el teu privilegi ho escoltes com una crida a la guerra, és a dir, els teus propis privilegis espanyolistes t’enceguen, i per aquest motiu quan algú els posa de manifest –quan un català et crida l’atenció, o quan un porto-riqueny com jo anomena el teu privilegi– el que escoltes és una crida a la guerra. Per això m’acuses d’armar la guerra o d’estar cridant a la guerra, o d’estar jugant amb foc per a portar la situació a una guerra. La guerra l’està provocant el teu Estat amb la seua repressió neofranquista i la complicitat de l’esquerra espanyolista que ha actuat i segueix actuant –com el teu vídeo demostra i explicaré a continuació– amb molta ambigüitat amb la demenda de decidir que han organitzat els catalans.

“Eres cec de l’espanyolisme, dir que el nacionalisme espanyol no s’ha constituït com a nació és realment una distorsió històrica perquè la invenció d’Espanya en el s. xix és un procés de construcció de nació, en què l’estat imperial es va apropiar d’allò catòlic i castellà per a construir la seua identitat nacional front a les nacions sense estat en la península Ibèrica i front a les seues colònies.”

“4. Parles d’una ferida territorial també, quan repeteixes el mite que l’espanyol no s’ha constituït com a nació, mentre que en canvi dius que les nacions perifèriques dins de la península Ibèrica van constituir nacions. Cerques amb això negar l’existència d’un nacionalisme espanyolista com si no hi haguera nació espanyola, com si no hi haguera nacionalisme espanyolista que es col·lapsa amb la nació castellana i amb el nacionalcatolicisme. Perquè aquestes són identitats inherents a l’espanyolisme. Eres cec de l’espanyolisme, dir que el nacionalisme espanyol no s’ha constituït com a nació és realment una distorsió històrica perquè la invenció d’Espanya en el s. xix és un procés de construcció de nació, en què l’estat imperial es va apropiar d’allò catòlic i castellà per a construir la seua identitat nacional front a les nacions sense estat en la península Ibèrica i front a les seues colònies. La teua resposta confirma el que ja vaig dir en el vídeo anterior: l’espanyolisme és cec davant el seu propi nacionalisme, l’espanyolisme emmalalteix de autoreflexivitat, és el privilegi del blanc espanyol per a anomenar els altres com a nacionalistes i amagar el seu propi nacionalisme. Una de les característiques de l’espanyolisme la demostra la teua pròpia resposta i consisteix a parlar amb pretensió de neutralitat, anomenant als altres com a nacionalistes mentre eres cec davant el teu propi nacionalisme. La meua invitació és que descolonitzeu el nacionalisme imperial espanyolista, i s’assumiu d’una vegada i per totes com a nació castellana crítica amb nacionalisme espanyolista imperial. És a dir, com a nació castellana que reivindique tota la tradició comunera revolucionària de Castella, antiimperialista, anticolonialista, anticapitalista i antipatriarcal com a nació castellana que es desvincula i es distingeix de l’apropiació que va fer el nacionalisme espanyolista imperial de la seua identitat i de la seua història. Lamentablement aquesta distinció està borrosa. Part de l’èxit del nacionalisme imperial ha sigut col·lapsar la identitat espanyola amb la identitat castellana. I molta gent confon una i l’altra i el que ocorre és que les pròpies persones que vénen d’origen castellà prefereixen identificar-se més com a espanyols que com a nació castellana separada de l’agenda colonialista-imperialista de l’Estat imperial espanyol. Per això el col·lapse i l’apropiació que fa l’Estat imperial espanyol de la nació castellana ha sigut molt útil per als seus projectes imperials-colonials. I lamentablement les poblacions que queden dins del seu territori, identificades com a espanyols, o castellans, col·lapsen les dues identitats d’una manera molt problemàtica. I en lloc de desvincular les dues, en lloc de vindicar una identitat castellana separada de l’Estat imperial espanyol vostès es dediquen –com explicaré a continuació– a cercar la unitat d’Espanya. Però seguir parlant com si vostès no tingueren identitat nacional i estigueren més enllà del nacionalisme no fa més que continuar reproduint i encobrint la dominació colonial de l’espanyolisme. És la que té el privilegi de la paraula, perquè s’assumeix com a neutral, com a universal, i com més enllà de qualsevol nacionalisme. Aquell mite del punt zero, que s’assumeix com estar pensant des d’un no-lloc. Aquell privilegi de la paraula que anomena tots els altres com a nacionalistes, menys vostès mateixos, és precisament constitutiu d’aquesta identitat espanyolista que comparteix tant la dreta com l’esquerra. I tu eres un exemple del que estic parlant.

“5. Arremets contra els catalans intentant desprestigiar el seu procés. Associant el català i la demanda pel dret a decidir el seu destí amb la dreta corrupta neoliberal catalana. Intentes desprestigiar la demanda justa del poble català a decidir lliure i democràticament el seu destí, intentant associar aquesta demanda a la dreta neoliberal. Et pregunte: és que no existeix Esquerra Republicana, és que no existeix la CUP, és que no existeix un poble treballador en aquesta demanda pel dret a decidir? Com a bon espanyolista d’esquerra que eres, Monedero, no eres conscient que la demanda pel dret a decidir el seu destí és una demanda dels sectors populars catalans i de l’esquerra catalana a la qual la dreta catalana s’ha vist espentada a acceptar per temor a desaparèixer políticament. La dreta catalana ha reculat moltes vegades en aquesta demanda, però en aquesta ocasió no ha tingut més opció que tirar avant el projecte a referèndum malgrat molts d’ells, perquè en cas contrari desapareixerien políticament. És a dir, la demanda popular pel dret a decidir és tan profunda en el poble català, que ja la dreta catalana no pot premetre’s el luxe de recular si és que vol sobreviure políticament. Diu Monedero, i ho diu dolgut, “que curiós que ara a Catalunya el govern de Puigdemont, que ha sigut el principal actor de retallades neoliberals, estiga defensant trencar amb la constitucionalitat espanyola en nom del dret a la identitat”. Monedero, com a bon espanyolista d’esquerra que eres, amb ferida imperial, li tires la culpa del que està succeint a Catalunya a la dreta neoliberal, carregant-te la lluita del poble català, un poble descontent i fart de la humiliació causada per les ocupacions precàries, per la desocupació, per les mentides de l’Estat espanyol, per la dominació imperial espanyolista, per la corrupció rampant produïda per Espanya i les elits catalanes còmplices amb aquesta dominació. Tens la gosadia de reduir l’opressió nacional dels catalans a un assumpte superficial d’identitat. No entens que l’opressió nacional passa per la sobirania d’Espanya sobre l’accés a pressupostos de Catalunya, sobre els impostos, sobre les relacions internacionals, sobre la impunitat davant el pillatge de la corrupció, sobre les retallades de la seguretat social –ja bastant precària– sobre l’eliminació de drets socials, sobre els serveis de l’Estat desastrosos de l’Estat espanyol a Catalunya. Com a exemple pillatge mirem només el debat sobre el tema dels serveis de trens a Catalunya. Monedero, no entens que l’assumpte va més enllà d’allò cultural i identitari, i que la dominació nacional-colonial s’insereix de manera imbricada en l’estructural. Però com que eres cec a la dominació estructural espanyolista, el que veus és una queixa identitària. I eres cec a les demandes estructurals que estan formant la demanda del dret a decidir del poble català. És a dir, hi ha demandes socials, hi ha demandes estructurals, de relacions de desigualtat, de relacions de dominació que són les que estan darrere del clam popular a Catalunya pel dret a decidir. No pots desvincular una cosa de l’altra, ni pots reduir aquella demanda a una colla de burgesos capitalistes de dretes neoliberals a Catalunya. El paternalisme i la condescendència imperial davant els catalans, és cridaner en la manera com t’expresses sobre ells, infantilitzant-ne la demanda com si fóra una queixa identitària. Mostres novament l’arrogància imperial-colonial de l’espanyolisme d’esquerres i de dretes. Lamentablement.

Segona part: http://www.caliueditorial.com/uncategorized/grosfoguel-monedero-ii/