Els límits de l’economia socialdemòcrata en els governs municipals del canvi (frag)

Elena Idoate Ibáñez

De Al cor de la bèstia. Les limitacions dels governs del canvi

[…]

Canvi cap a on? Smarts cities i el creixement intel·ligent, mite i realitat

Entre els objectius dels plans de desenvolupament econòmic de les ciutats i viles s’adopten, acríticament i amb exagerat entusiasme, els models econòmics basats en la innovació, la tecnologia i el coneixement. Sectors productius que han demostrat no tenir una gran capacitat de generar llocs de treball i que, a més a més, tendeixen a ser molt precaris. Les empreses de les tecnologies de la informació i la comunicació es troben altament immerses en una competitivitat global i una monopolització dels sectors. L’aposta de la diversificació i reconversió de l’economia fa que moltes vegades es prenguin com a referència aquests models que en algunes regions han funcionat i han generat beneficis positius per la població (dins d’una estructura socioeconòmica molt diferent a la dels Països Catalans) però que resulten ser més un mite que una realitat. I que tenen també conseqüències negatives. A les ciutats, la majoria dels treballadors i treballadores dels diferents àmbits culturals han de treballar sota molta pressió i per una remuneració econòmica escassa, i passen molts períodes d’inactivitat encadenant feines puntuals. Als centres de recerca i investigació, també. La innovació, tant de tecnologia com de l’organització del treball i dels productes, no comporta un reequilibri en la distribució de la renda, sinó més aviat permet que les empreses tinguin més beneficis a costa d’incrementar la productivitat i a costa dels llocs de treball i dels salaris. A més a més, cal tenir en compte que la majoria dels béns i serveis que ofereixen aquestes anomenades economies emergents estan orientats a un tipus de demanda de rendes més altes i cobreixen unes necessitats que no són les imprescindibles.

El Pla estratègic de l’Ajuntament de Palma de Mallorca es planteja “convertir Palma en una ciutat més moderna, amable, intel·ligent, verda, sostenible, dinàmica, integradora i orientada cap a les persones”, i com a catalitzador d’aquest amalgama d’objectius desitjables des del punt de vista de la justícia social, apareix el ‘creixement intel·ligent’, concepte inventat per la Comissió Europea en l’estratègia Europa 2020. El govern de MÉS adopta l’estratègia smart city que s’havia encetat uns anys abans, en què la innovació, la recerca i la formació (que requereixen de molts esforços i no tenen resultats immediats) haurien de fer aflorar uns sectors emergents integrats per elements tan diversos com l’eficiència energètica, l’atenció a les persones vulnerables, la creativitat i la cultura. ‘Barcelona li interessa al món, i a Barcelona li interessa estar present en el món és l’afirmació amb la qual l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, presentava a Estats Units la ciutat com a referència dels sectors del disseny (moda, fotografia, arquitectura, etc.) en la fira NYCxDESIGN. Per la seva banda, l’Ajuntament de València, busca posicionar la ciutat en el món de les startups (empreses ‘emergents’, associades al capital risc, que parteixen d’una innovació i tenen potencialment un creixement accelerat). Per això, impulsa en diferents instruments públicoprivats per a fomentar aquest sector, com són les anomenades xarxes, ‘acceleradors’ i ‘incubadores’, etc. I també hi ha equipaments municipals, com el Palau de Congressos i el centre Estació Marítima, amb aquesta orientació. Amb tot, València vol potenciar els congressos, fires i altes esdeveniments de negocis amb el vector de la innovació i la tecnologia.

Si el diagnòstic de la majoria dels ajuntaments de les ciutats és que l’abisme entre els rics i els pobres no para de créixer, que hi ha població mancada de béns i serveis bàsics i que la gentrificació dels barris no s’atura, per què s’ha apostat tan clarament pel model smarts cities, si a la pràctica aquest no ha fet millorar aquestes problemàtiques, i sovint ha desencadenat processos de gentrificació i ha comportat la precarització de professions que abans tenien millors condicions de treball?

[…]

El perill de l’aposta pel continuisme i no pel canvi

L’Informe Reflexionando sobre las alternativas del Seminari d’Economia Crítica Taifa proposa cinc criteris fonamentals per a orientar les línies bàsiques de la ruptura amb el sistema socioeconòmic capitalista i la construcció d’un model alternatiu de societat. Aquests criteris que defineixen la brúixola són: avançar cap a formes de propietat no privada dels mitjans de producció, desenvolupar processos productius que no siguin explotadors, patriarcals ni espoliadors de la natura, establir mecanismes de distribució igualitaris basats en el dret a una vida plena, establir mecanismes de presa de decisions democràtics i no jeràrquics i implicar un conjunt de valors i afectes que superin l’individualisme i el consumisme. Cal tenir en compte que la institució no es regeix per la lògica revolucionària i, per tant, l’hem d’avaluar de forma diferent. No es tracta de valorar els objectius concrets assolits en si mateixos ni la contundència i magnitud dels canvis provocats, sinó reflexionar sobre quina és la direcció política i simbòlica i quins nous escenaris possibilita. La complicació la trobem a l’hora de definir els paràmetres d’avaluació d’aquests criteris que defineixen la transformació social. Si n’apliquem un filtre molt estricte, descartaríem com a vàlides algunes iniciatives que tenen un potencial recorregut transformador i que en la seva praxis poden arribar a consolidar i avançar en el desenvolupament d’una economia diferent, orientada a les necessitats de les persones i amb una participació d’aquestes en la seva gestió. En canvi, si rebaixem l’exigència donaríem per vàlides pràctiques de continuisme, i això comporta el debilitament dels instruments que sí que poden ser transformadors. Aquest és el perill de posar-ho tot en el mateix sac: les ‘altres economies’ amb diferències notables en la naturalesa i voluntat transformadora de les iniciatives i els models de cogestió, col·laboració i consens, amb graus de poder molt desigual entre empreses, institucions, agents socials i ciutadania.

Els governs municipals ‘del canvi’ han aportat noves maneres de fer a la institució, posant l’accent en els codis ètics, la transparència i les bones pràctiques de gestió pública. D’altra banda, els ajuntaments dediquen més esforços a pal·liar les situacions d’emergència social, com la pobresa energètica, els desnonaments i la manca d’ingressos. També cal valorar positivament l’esforç per tal d’acompanyar i fomentar els projectes que podríem englobar en l’economia social. Malgrat tot, les candidatures alternatives havien servit d’altaveu per a difondre debats sobre aspectes generals de l’economia, com l’euro, el deute i les polítiques d’austeritat però, a la pràctica, han deixat de banda la crítica als elements estructurals del neoliberalisme, i encara menys han tingut la voluntat de modificar el context socioeconòmic per a possibilitar, en un mitjà termini, el trencament amb aquests. Sembla, doncs, que el dia a dia de l’activitat institucional s’ha anat apartant de la lògica ‘del canvi’ i s’ha consolidat en una lògica de millorar la gestió: gestionar amb més transparència, amb menys corrupció i amb més sensibilitat. La lògica de la gestió ha comportat l’abandonament de la disputa del conflicte, és a dir, l’alteració de les relacions del poder cap a les resistències i les poblacions més desafavorides. Durant el conflicte laboral del Metro de Barcelona, l’alcaldessa Colau es va queixar que els sindicats demanaven a l’actual Ajuntament més que als anteriors governs tot i les simpaties que aquest, a diferència dels altres, havia mostrat públicament cap a aquest col·lectiu. Precisament, un ajuntament del canvi no hauria de ser aquell al qual se li pot demanar més? Per què no desmantellar els privilegis dels directius del TMB, facilitant, així, un major poder als treballadors i treballadores en les negociacions? Aquest és un exemple de com es redueixen els conflictes laborals i socials a qüestions purament de gestió econòmica (d’un marge més gran o més estret de disposició de crèdits per a la despesa en personal) quan en realitat són conflictes de les relacions de poder. Les traves i els esculls amb què es topen les institucions i que els impedeixen anar més enllà en el canvi socioeconòmic, es gestionen internament dins del partit. La sensació és que la majoria de la població que no tenim un contacte directe amb la feina de l’administració i no hi participem, directament o indirecta, no ens assabentem del que realment està passant. Els ajuntaments ‘del canvi’ han ampliat els espais de participació a la ciutadania i als moviments socials, però no han fet prou per a socialitzar els conflictes, quan precisament és la gent al carrer i als barris la que té la força per a plantar cara a l’oposició dels poderosos.

En conclusió, els governs de les candidatures alternatives són molt joves, encara tenen molts reptes per a abordar i molts projectes per a consolidar. Però, en molts aspectes tenen el risc de reeditar una socialdemocràcia sota nous lemes, però amb continuïtat en molts dels aspectes fonamentals. Això significaria el retorn a una hegemonia neoliberal, però amb un aval social. Aquest nou paradigma estaria construït amb moltes renúncies i una gran dosi de possibilisme mitjançant dos vectors perversos: d’una banda, elevar el grau de mercantilització de les propostes de socialització de l’economia, rescatant del descrèdit el lliure mercat mitjançant les fórmules denominades amb neologismes que afegeixen qualificatius socials als conceptes empresarials (‘emprenedoria col·lectiva’ de Barcelona Activa o ‘gestió turística col·laborativa’ de la Fundació Turisme València), i de l’altra, renovar el marc de governança concertada dels objectius socials amb els grans interessos per a escenificar un nou consens social en què el poder econòmic segueix fort i en les mateixes mans.