Llibres per a temps convulsos

No hi ha dubte que el curs 2017-2018 ha sigut un curs intens en termes polítics i, per tant, vitals. La maquinària de l’Estat ha demostrat reiteradament que està a la disposició d’aquells que avantposen el capital a la vida i ha reprimit durament totes aquelles manifestacions polítiques que s’oposen a l’acatament de la desfeta de les condicions dignes de viure, al que les feministes anomenen ‘la vida que mereix la pena ser viscuda’. Exemples n’hem tingut diversos: la violenta repressió de l’1 d’octubre, empresonaments, exilis…

Però, respostes també n’hem vist de tots els colors. El feminisme s’ha fet fort al carrer per a dir ‘Prou!’ al feminicidi continuat, contra les violències quotidianes que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho. La comunitat del rap combatiu s’ha organitzat per a denunciar la persecució a aquells que, simplement, volen explicar el que passa al crit de ‘los borbones són unos ladrones’. Sí, en aquest Estat és més lliure qui genera les injustícies que qui les denuncia.

El carrer es reorganitza per a fer front a la repressió de l’Estat… i en això arriba un nou cicle electoral al País Valencià, que determinarà el nou curs polític. De fet, ja ho està fent. I en aquest context l’horta de València torna a ser novament amenaçada (ampliació de la V-21, ZAL, PAI Benimaclet) pel progrés i aquells que se’n beneficien. Sembla ser el conte de sempre…. Però no volem fer generalitzacions banals. Per això vam encetar el curs amb la publicació d’Al cor de la bèstia. Les limitacions dels govern del canvi, perquè volíem generar debats, més enllà de l’eslògan ‘tots els partits són iguals que el PP’ i analitzar quin recorregut podien tindre aquests nous governs, sempre amb el diàleg i la proposta. I en aquesta línia hem debatut arreu del País Valencià i també a Literal. Fira d’idees i llibres radicals a Barcelona (vídeo de l’entrevista/presentació:

http://www.elsetembre.cat/noticies/etiqueta/al+cor+de+la+b%C3%A8stia).

A més, com també ens estimem la terra i pensem que aquesta formulació ha de tindre uns fonaments pràctics, vam editar el llibre A mos redó. Cuinant la sobirania alimentària al País Valencià (+ informació: https://www.youtube.com/watchv=veJPRNJkL1c&list=PLz6eCT2_LPf85iy6EzeUvdMzLs70Cd5Oq), un receptari de cuina que va més enllà, ja que pretén ser una guia per a practicar la sobirania alimentària als barris i als pobles, a través de diverses eines (proposta de menús, inventari de productes, mapatge de recursos…). Amb A mos redó hem recorregut diverses comarques del País Valencià, i hem aprés molt. Hem intentat que la finalitat de les presentacions fora donar veu als col·lectius que fan possible la sobirania alimentària en cada territori, i el resultat ha sigut engrescador.

És per això que estem contentes. Caliu pretén ser un espai per a generar diàleg, anàlisis i construcció d’alternatives en comú i contínuament repensant-se, per la qual cosa apostem per les presentacions dels nostres llibres, per a donar a conéixer directament, amb el Caliu de la gent, allò que volem transmetre però, sobretot, per a carregar la motxilla de tots els sabers col·lectius que s’exposen en cada presentació.

El curs 2018-2019 es presenta apassionant. Immersos en el cicle electoral que, vulguem o no, influirà en el carrer i un carrer que serà novament posat a prova per l’Estat, ens calen forces, mobilització i organització. I també llibres per a instruir-nos, per a recordar d’on venim, què volem fer i amb qui. Des de Caliu seguirem amb molta il·lusió treballant en aquesta línia: recollint la veu d’aquells que no poden parlar, generant debat, assenyalant culpables i construint alternatives. Ens hi acompanyes?

Fragment poemari «I»

qui té el cos
tacat d’alvocat?
imagine unes articulacions
ballant
diminutes
devorant

s’unta el pa amb colacao
mi amor
banyat en oli
mi helmano
així com s’estima
és possible?
depèn de les hores
externes al llit

en el país de las santeras
feia falta la destrucció
una princesa per sota
de la dictadura
alguns llibres terribles
en el pes d’una esquena

quant amor cap
en tan poc cos

-«I», IT36

 

Poemari «I»

Els límits de l’economia socialdemòcrata en els governs municipals del canvi (frag)

Elena Idoate Ibáñez

De Al cor de la bèstia. Les limitacions dels governs del canvi

[…]

Canvi cap a on? Smarts cities i el creixement intel·ligent, mite i realitat

Entre els objectius dels plans de desenvolupament econòmic de les ciutats i viles s’adopten, acríticament i amb exagerat entusiasme, els models econòmics basats en la innovació, la tecnologia i el coneixement. Sectors productius que han demostrat no tenir una gran capacitat de generar llocs de treball i que, a més a més, tendeixen a ser molt precaris. Les empreses de les tecnologies de la informació i la comunicació es troben altament immerses en una competitivitat global i una monopolització dels sectors. L’aposta de la diversificació i reconversió de l’economia fa que moltes vegades es prenguin com a referència aquests models que en algunes regions han funcionat i han generat beneficis positius per la població (dins d’una estructura socioeconòmica molt diferent a la dels Països Catalans) però que resulten ser més un mite que una realitat. I que tenen també conseqüències negatives. A les ciutats, la majoria dels treballadors i treballadores dels diferents àmbits culturals han de treballar sota molta pressió i per una remuneració econòmica escassa, i passen molts períodes d’inactivitat encadenant feines puntuals. Als centres de recerca i investigació, també. La innovació, tant de tecnologia com de l’organització del treball i dels productes, no comporta un reequilibri en la distribució de la renda, sinó més aviat permet que les empreses tinguin més beneficis a costa d’incrementar la productivitat i a costa dels llocs de treball i dels salaris. A més a més, cal tenir en compte que la majoria dels béns i serveis que ofereixen aquestes anomenades economies emergents estan orientats a un tipus de demanda de rendes més altes i cobreixen unes necessitats que no són les imprescindibles.

El Pla estratègic de l’Ajuntament de Palma de Mallorca es planteja “convertir Palma en una ciutat més moderna, amable, intel·ligent, verda, sostenible, dinàmica, integradora i orientada cap a les persones”, i com a catalitzador d’aquest amalgama d’objectius desitjables des del punt de vista de la justícia social, apareix el ‘creixement intel·ligent’, concepte inventat per la Comissió Europea en l’estratègia Europa 2020. El govern de MÉS adopta l’estratègia smart city que s’havia encetat uns anys abans, en què la innovació, la recerca i la formació (que requereixen de molts esforços i no tenen resultats immediats) haurien de fer aflorar uns sectors emergents integrats per elements tan diversos com l’eficiència energètica, l’atenció a les persones vulnerables, la creativitat i la cultura. ‘Barcelona li interessa al món, i a Barcelona li interessa estar present en el món és l’afirmació amb la qual l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, presentava a Estats Units la ciutat com a referència dels sectors del disseny (moda, fotografia, arquitectura, etc.) en la fira NYCxDESIGN. Per la seva banda, l’Ajuntament de València, busca posicionar la ciutat en el món de les startups (empreses ‘emergents’, associades al capital risc, que parteixen d’una innovació i tenen potencialment un creixement accelerat). Per això, impulsa en diferents instruments públicoprivats per a fomentar aquest sector, com són les anomenades xarxes, ‘acceleradors’ i ‘incubadores’, etc. I també hi ha equipaments municipals, com el Palau de Congressos i el centre Estació Marítima, amb aquesta orientació. Amb tot, València vol potenciar els congressos, fires i altes esdeveniments de negocis amb el vector de la innovació i la tecnologia.

Si el diagnòstic de la majoria dels ajuntaments de les ciutats és que l’abisme entre els rics i els pobres no para de créixer, que hi ha població mancada de béns i serveis bàsics i que la gentrificació dels barris no s’atura, per què s’ha apostat tan clarament pel model smarts cities, si a la pràctica aquest no ha fet millorar aquestes problemàtiques, i sovint ha desencadenat processos de gentrificació i ha comportat la precarització de professions que abans tenien millors condicions de treball?

[…]

El perill de l’aposta pel continuisme i no pel canvi

L’Informe Reflexionando sobre las alternativas del Seminari d’Economia Crítica Taifa proposa cinc criteris fonamentals per a orientar les línies bàsiques de la ruptura amb el sistema socioeconòmic capitalista i la construcció d’un model alternatiu de societat. Aquests criteris que defineixen la brúixola són: avançar cap a formes de propietat no privada dels mitjans de producció, desenvolupar processos productius que no siguin explotadors, patriarcals ni espoliadors de la natura, establir mecanismes de distribució igualitaris basats en el dret a una vida plena, establir mecanismes de presa de decisions democràtics i no jeràrquics i implicar un conjunt de valors i afectes que superin l’individualisme i el consumisme. Cal tenir en compte que la institució no es regeix per la lògica revolucionària i, per tant, l’hem d’avaluar de forma diferent. No es tracta de valorar els objectius concrets assolits en si mateixos ni la contundència i magnitud dels canvis provocats, sinó reflexionar sobre quina és la direcció política i simbòlica i quins nous escenaris possibilita. La complicació la trobem a l’hora de definir els paràmetres d’avaluació d’aquests criteris que defineixen la transformació social. Si n’apliquem un filtre molt estricte, descartaríem com a vàlides algunes iniciatives que tenen un potencial recorregut transformador i que en la seva praxis poden arribar a consolidar i avançar en el desenvolupament d’una economia diferent, orientada a les necessitats de les persones i amb una participació d’aquestes en la seva gestió. En canvi, si rebaixem l’exigència donaríem per vàlides pràctiques de continuisme, i això comporta el debilitament dels instruments que sí que poden ser transformadors. Aquest és el perill de posar-ho tot en el mateix sac: les ‘altres economies’ amb diferències notables en la naturalesa i voluntat transformadora de les iniciatives i els models de cogestió, col·laboració i consens, amb graus de poder molt desigual entre empreses, institucions, agents socials i ciutadania.

Els governs municipals ‘del canvi’ han aportat noves maneres de fer a la institució, posant l’accent en els codis ètics, la transparència i les bones pràctiques de gestió pública. D’altra banda, els ajuntaments dediquen més esforços a pal·liar les situacions d’emergència social, com la pobresa energètica, els desnonaments i la manca d’ingressos. També cal valorar positivament l’esforç per tal d’acompanyar i fomentar els projectes que podríem englobar en l’economia social. Malgrat tot, les candidatures alternatives havien servit d’altaveu per a difondre debats sobre aspectes generals de l’economia, com l’euro, el deute i les polítiques d’austeritat però, a la pràctica, han deixat de banda la crítica als elements estructurals del neoliberalisme, i encara menys han tingut la voluntat de modificar el context socioeconòmic per a possibilitar, en un mitjà termini, el trencament amb aquests. Sembla, doncs, que el dia a dia de l’activitat institucional s’ha anat apartant de la lògica ‘del canvi’ i s’ha consolidat en una lògica de millorar la gestió: gestionar amb més transparència, amb menys corrupció i amb més sensibilitat. La lògica de la gestió ha comportat l’abandonament de la disputa del conflicte, és a dir, l’alteració de les relacions del poder cap a les resistències i les poblacions més desafavorides. Durant el conflicte laboral del Metro de Barcelona, l’alcaldessa Colau es va queixar que els sindicats demanaven a l’actual Ajuntament més que als anteriors governs tot i les simpaties que aquest, a diferència dels altres, havia mostrat públicament cap a aquest col·lectiu. Precisament, un ajuntament del canvi no hauria de ser aquell al qual se li pot demanar més? Per què no desmantellar els privilegis dels directius del TMB, facilitant, així, un major poder als treballadors i treballadores en les negociacions? Aquest és un exemple de com es redueixen els conflictes laborals i socials a qüestions purament de gestió econòmica (d’un marge més gran o més estret de disposició de crèdits per a la despesa en personal) quan en realitat són conflictes de les relacions de poder. Les traves i els esculls amb què es topen les institucions i que els impedeixen anar més enllà en el canvi socioeconòmic, es gestionen internament dins del partit. La sensació és que la majoria de la població que no tenim un contacte directe amb la feina de l’administració i no hi participem, directament o indirecta, no ens assabentem del que realment està passant. Els ajuntaments ‘del canvi’ han ampliat els espais de participació a la ciutadania i als moviments socials, però no han fet prou per a socialitzar els conflictes, quan precisament és la gent al carrer i als barris la que té la força per a plantar cara a l’oposició dels poderosos.

En conclusió, els governs de les candidatures alternatives són molt joves, encara tenen molts reptes per a abordar i molts projectes per a consolidar. Però, en molts aspectes tenen el risc de reeditar una socialdemocràcia sota nous lemes, però amb continuïtat en molts dels aspectes fonamentals. Això significaria el retorn a una hegemonia neoliberal, però amb un aval social. Aquest nou paradigma estaria construït amb moltes renúncies i una gran dosi de possibilisme mitjançant dos vectors perversos: d’una banda, elevar el grau de mercantilització de les propostes de socialització de l’economia, rescatant del descrèdit el lliure mercat mitjançant les fórmules denominades amb neologismes que afegeixen qualificatius socials als conceptes empresarials (‘emprenedoria col·lectiva’ de Barcelona Activa o ‘gestió turística col·laborativa’ de la Fundació Turisme València), i de l’altra, renovar el marc de governança concertada dels objectius socials amb els grans interessos per a escenificar un nou consens social en què el poder econòmic segueix fort i en les mateixes mans.

Debat Grosfoguel-Monedero (II)

Avui pengem la segona i ultima part del debat Grosfoguel-Monedero. Esperem us resulte interessant!

“6. Dius, Monedero, que Podemos ha defensat el dret a decidir i que si el 40% del conjunt de l’Estat espanyol està a favor del dret a decidir és gràcies a Podemos, és a dir, que la lluita que ha aconseguit que el 40% de la població a l’Estat espanyol estiga pel dret a decidir de les nacions sense estat no és gràcies a la lluita dels bascos, a la lluita dels pobles catalans, a la lluita dels gallecs, dels canaris, dels andalusos, sinó gràcies a Podemos. Em sembla patètic l’argument, però bé… a més, dins del 40% que estàs reclamant que estan a favor que les nacions sense estat tinguen dret a decidir, estàs incloent les nacions sense estat! Perquè queda per veure el percentatge dels espanyols de Castella que donen suport al dret a decidir, és a dir, estàs englobant en aquesta xifra tots els territoris, com bé vas dir, per tant el tema és molt més profund. Jo no crec que Podemos haja fet un gran canvi entre l’espanyolisme, que és on vostès haurien d’estar treballant perquè hi haja un canvi d’actituds profund, en lloc d’estar cercant vots en la perifèria, entre les nacions sense estat, posen-se a treballar amb els seus propis pobles en la nació castellana i comencen a canviar les actituds imperials-colonials que s’han inserit allí. Jo crec que aquesta seria la millor contribució que vostès podrien fer i em sembla patètic i preponderant que estigues atribuint a Podemos el fet que el 40% de la població en el conjunt de l’Estat espanyol estiga a favor del dret a decidir hui. És a dir, com si no hi haguera hagut una lluita no solament de segles, sinó de llarga durada en l’Estat espanyol per part dels bascos, catalans, gallecs, andalusos, etc. Això em sembla una falta de respecte a les nacions sense estat. Monedero, l’espanyolisme blanc imperial se t’ix fins a per els porus. Això és una falta de respecte a la intel·ligència, crec jo, de les altres persones. La supèrbia imperial t’encega, la ferida imperial t’encega, per favor una mica més d’humilitat. Si avui hi ha lluita popular per un referèndum a Catalunya és malgrat IU i malgrat Podemos. Vostès van tenir tot el temps dient que “si fóra català no votaria en aquell referèndum” que “ no s’ha de participar perquè no hi ha garanties ja que és un referèndum il·legal”, vostès mai es van creure el referèndum, vostès mai van creure en ell. Mai es van plantejar ni tan sols l’assumpte del que fa tota l’esquerra davant una llei injusta, que és desobeir-la, és a dir, es fa desobediència civil, i el referèndum català és precisament això. Un acte de desobediència civil davant una llei injusta, davant una llei que ve de part d’un estat imperial-colonial corrupte, i que no hi ha per que obeir-la si és una llei injusta. En canvi vostès s’han passat tots aquests mesos cridant que “ningú no vote en aquell referèndum” perquè per a vostès és un referèndum il·legal, però el més patètic és la manipulació de dir que “voten per nosaltres, que en quatre anys, o quan estiguem en el poder, garantirem un referèndum legal”. El poble català ha d’asseure’s a esperar a què vostès arriben al poder, a votar per vostès, per a ells poder exercir el seu dret a l’autodeterminació? No tenen el dret de practicar la desobediència civil? No es tracta d’una llei del règim del 78, a la qual vostès mateixos han donat suport o, millor dit, han criticat, que ara que quan el poble català assumeix un acte de desobediència civil enfront d’aquella constitució vostès diuen –i van estar mesos dient– que no es votara perquè era il·legal? Van estar per això, cridant a boicotejar el referèndum, vostès arriben ara unes setmanes abans del referèndum i bastant tard perquè han vist que la demanda del referèndum no és solament de la dreta neoliberal, sinó del poble català, i s’adonen que en el seu càlcul electoral, o se sumen a la lluita, o es desprestigien. Per això han entrat fa unes setmanes vostès a denunciar l’Estat i a afavorir el dret dels catalans a fer les reformes, a fer el referèndum. Em sembla que –em deia la meua mare sempre– mai és tard quan la dita és bona. Però en aquest cas no estic segur que la dita siga bona. I ho demostres novament quan dius que aquest referèndum està fora de la Constitució i poses en el mateix plànol en el teu vídeo, en el mateix nivell la violació de la constitució d’algú com Rajoy per l’assumpte de la corrupció per la violació de la constitució del poble català amb l’assumpte del dret a decidir democràticament el seu destí. Això és d’un oportunisme inaudit. No solament això, sinó que aquest pronunciament segueix intentant desprestigiar el referèndum català com has fet tant tu com a líder d’Unidos Podemos durant tots aquests mesos. Em sembla una falta de respecte i una mostra de com d’espanyolista imperial-colonial és la teua posició política. Jo crec que aquesta és una crida perquè faces una autoreflexió sobre el que estàs dient.

Em sembla una falta de respecte i una mostra de com d’espanyolista imperial-colonial és la teua posició política. Jo crec que aquesta és una crida perquè faces una autoreflexió sobre el que estàs dient.

“7. Dius, Monedero, textualment: “reconeixem el dret del conjunt dels catalans i catalanes a decidir lliurement des del principi com és la seua inserció en el conjunt de l’estat”. Ací tornes a no entendre, Monedero, el que significa el dret a l’autodeterminació de les nacions, el dret a decidir. El dret a decidir no és el dret dels catalans a decidir com s’insereixen en el conjunt de l’Estat espanyol, o que tu com a espanyol decidisques per ells quines opcions d’estatus han d’optar. El dret a l’autodeterminació de les nacions significa el dret al fet que decidisquen els catalans el que ells vulguen, al fet que els catalans decidisquen el que els vinga en gana, inclosa la possibilitat de no inserir-se en el conjunt de l’Estat, és a dir, inclosa l’opció de la independència. Monedero, això no va ser un lapsus lingüístic teu, perquè ho repeteixes més d’una vegada en el teu vídeo, la qual cosa demostra la teua visió espanyolista de l’assumpte. En diverses ocasions segueixes establint, per exemple més endavant en el teu vídeo dius que cal establir línias en comú perquè els catalans i les catalanes decidisquen lliurement com és la seua enfilada en el conjunt de l’estat. I ho tornes a repetir al final, per això dic que la defensa de la plurinacionalitat que vostès fan no és més que multiculturalisme liberal, on vostès reconeixen de manera superficial la identitat de les nacions sense estat, els ofereixen engrunes perquè boten i salten en el seu carnestoltes però per al final dir-los “no qüestiones a qui mana ací”, és a dir, el multiculturalisme liberal reconeix la teua llibertat i el teu dret a decidir sempre que el dret a decidir es limite a la manera en què et quedes dins d’Espanya, per a deixar que Espanya i Madrid seguisquen manant. Vostès no qüestionen que la sobirania decisional seguisca a Espanya, les teues respostes em confirmen una cosa que també vaig dir en el vídeo anterior, que vostès proposen una eixida més intel·ligent per a salvar la unitat d’aquest estat imperial-colonial podrit que es diu Espanya, això no té res a veure amb la vindicació de plurinacionalitat dels pobles indígenes en les amèriques. Que significa per a ells la sobirania democràtica dels pobles a decidir, el reconeixement al fet que cap nació decidisca per l’altra i la idea que no hi haja un centre de decisió. En dir que el dret a decidir és, com dius tu, el dret a decidir de quina manera inserir-se dins de l’Estat espanyol confirmes que el teu reconeixement al plurinacionalisme és molt liberal multicultural, i t’atorgues com a espanyolista colonial la decisió que han d’optar els catalans en un referèndum d’autodeterminació. És que no se t’ocorre que el dret de l’autodetermianció dels pobles inclou el dret a separar-se de l’estat imperial? No estaràs reproduint la vella forma estalinista, on formalment es reconeixia el dret de les nacions a decidir però reduint-ho al dret a decidir com es queden dins de l’estat imperial rus, sense mai tindre en compte el dret a la ruptura democràtica d’un poble? Et faig aquesta pregunta en tot moment quan parles d’un referèndum i dius que decidisquen lliurement i democràticament els catalans estàs en tot moment –li poses allí un cognom, un atribut– que és decidir com s’insereixen dins de l’Estat espanyol. Mai et planteges la possibilitat ni el dret d’aquest poble a tenir com a opció a decidir la possibilitat d’eixir-se’n de l’Estat. El tema no és si la majoria votaria per la independència, o si votaria per una altra fòrmula, el tema és que toca als catalans decidir-ho, i no a tu ni a mi. Com a porto-riqueny conec molt bé la teua retòrica colonialista i el que significa que un poble no tinga el dret a l’autodeterminació perquè la nació opressora li’l nega condicionant-li les alternatives d’estatus possibles. A nosaltres ens ho fan tot el temps a Puerto Rico, és l’imperi el que imposa quines alternatives d’estatus són les que poden considerar-se en el referèndum, i si hi ha alguna alternativa que a ells no els interessa, llavors se suspèn el referèndum, és a dir, vota sempre que siga l’alternativa convenient a l’imperi, i estàs repetint la mateixa lògica imperial, però lamentablement des d’una suposada esquerra. Que vinga aquesta proposta imperial-colonial d’algú com tu, que diu anomenat-se d’esquerres, per a mi no canvia res.

“8. En fi, i crec que amb això acabe. Molt de soroll contra el règim del 78, però des que es va aprovar el referèndum a Catalunya, i veuen que es trenca el règim del 78, se situen del costat dels opressors denunciant la il·legalitat del referèndum. No et puc negar que m’alegre molt veure que fa poques setmanes vostès s’han sumat contra el règim, encara que siga per conveniència electoral. Perquè el que van veure en el fons és que en veure que vostès es queden marginats, que vostès estan contra les rodes de la història, contra el moviment popular català, perquè s’han cregut el conte que és tot una manipulació de la dreta liberal catalana, com tu repeteixes en el teu vídeo. I ara que alguna gent del teu liderat, de Podemos, s’ha adonat que això és un moviment popular, que això és una demanda popular i que això no és reduïble a una colla de capitalistes burgesos de dretes neoliberals, llavors vostès comencen a sumar-se a les forces que critiquen el règim de Rajoy, però sempre amb el fre posat. I ho demostra el teu vídeo, sempre condicionant quines són les opcions, sempre com a espanyolista dient als catalans el que han o no han de fer, i em sembla que en una situació com aquesta, com a espanyol, com a castellà, no et toca a tu decidir què vol la nació catalana. Et toca quedar-te en silenci, donar suport al seu dret a decidir, donar suport fins i tot al seu dret a fer un acte de desobediència civil, ser solidari amb l’acte i deixar d’estar repetint les ximpleries imperials-colonials de l’espanyolisme a Espanya.”

 

Ací la primera part: http://www.caliueditorial.com/uncategorized/monedero/

El debat Grosfoguel-Monedero sobre l’espanyolisme en Unidos Podemos

A l’octubre de 2017 el teòric decolonial Ramón Grosfoguel i Juan Carlos Monedero, un dels fundadors de Podemos, es van enredar en una discussió sobre la situació a la Catalunya anterior a l’1-O. Aquest debat va començar amb un vídeo anàlisi de Ramón Grosfoguel cap a la posició de l’esquerra de la resta de l’Estat espanyol pel que fa a la situació a Catalunya, i va ser seguit per una resposta de Monedero i una contraresposta de Grosfoguel. És aquesta última la que reproduïm ací pel valuós contingut teòric que conté. Esperem us resulte interessant.

1º Vídeo: https://youtu.be/kIZDSNWvc9g

2º Vídeo: https://youtu.be/olak2CdunXI

3º Vídeo de la transcripció: https://youtu.be/N1W3Zfc_v2o

“Bé, qui em coneix sap que jo no acostume a llegir notes quan parle en públic. No obstant això, per a aquesta ocasió vaig fer unes notes perquè –per allò de temps en un vídeo– crec que és important sintetitzar. Estic responent al vídeo que va fer Juan Carlos Monedero contestant un vídeo que jo havia fet prèviament criticant l’esquerra espanyolista front al que està succeint a Catalunya.
“En primer lloc m’alegra molt que Monedero haja respost al meu vídeo. Crec que no hi ha res més sa que un debat honest i obert. Però Monedero no solament torna a confirmar tot el que vaig dir en el vídeo anterior, sinó que afig coses noves i, al meu entendre, més greus. El seu espanyolisme imperial-colonial li encega, i es confirma en aquest vídeo que acaba de fer en resposta a les meues critiques. A continuació faré 8 punts de resposta:

“1. Juan Carlos, m’acuses d’estar parlant des dels nostres còmodes despatxos universitaris. Jo voldria situar-me perquè em conegues millor. Sóc un porto-riqueny als EUA. Els porto-riquenys estem als EUA com a part d’una llarga història colonial-racial. Jo sóc professor en el Departament d’Estudis Ètnics en la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, no perquè un matí els blancs americans s’alçaren del llit dient “hem de desracialitzar i descolonitzar la universitat blanca –és a dir, concedint-nos espai als subjectes racialitzats–, sinó que estem ací perquè els hem arrancat l’espai amb lluita, suor i sang. El Departament d’Estudis Ètnics de Berkeley es va crear com a part d’una vaga d’estudiants negres, indígenes, asiàtics i llatins l’any 1969, va ser la vaga més llarga i més sagnant en la història del moviment estudiantil als EUA. Va durar 9 mesos, i va ser sagnant perquè van mobilitzar, no a la policia del campus o de la ciutat de Berkeley, sinó a la Guàrdia Nacional de Califòrnia per a colpejar tots els dies de la vaga, durant 9 mesos, els estudiants en lluita. L’organització que va liderar aquella lluita es deia Front d’Alliberament per al Tercer Món, perquè ens veiem com el tercer món dins del primer món. La idea de fer un departament és descolonitzar el coneixement hegemònic de la universitat blanca occidental i vincular la producció de coneixement a l’alliberament dels pobles. Estem en lluita dins de l’imperi, perquè l’Estat imperial nord-americà va colonitzar les nostres terres i els nostres pobles. La lluita de la vaga de 1969 es va guanyar i es va crear el Departament d’Estudis Ètnics. Però uns 30 anys després, en 1999, es va fer una altra vaga, perquè durant aquelles tres dècades, no reposaven les places dels professors que morien, es retiraven o se n’anaven. De manera que el departament era a punt de desaparèixer. En aquella vaga del 99 vam aconseguir noves places de professors i la creació del Center for race and gender (Centre de Raça i Gènere). De manera que la meua plaça en Berkeley no va ser debades ni jo li la dec a la universitat blanca imperial, sinó a la lluita dels nostres pobles. Però seguim ací en lluita; solament enguany, hem tingut diverses ocupacions del campus pels supremacistes blancs, i el seu major eix d’atac som els professors i estudiants del Departament d’Estudis Ètnics, com et podràs imaginar. De manera que benvolgut Monedero, ací no estem en còmodes despatxos universitaris. Ací ens juguem la vida. Perquè ser llatí o negre als EUA és estar contínuament sota amenaça d’empresonament o que et pegue un tir la policia. Jo no sóc l’excepció a la regla. Cada vegada que isc al carrer o cada vegada que vaig pel meu propi campus, estic sota amenaça de ser colpejat, ser atacat, ser agredit, ser detingut per la policia, tenir casos de fabricació de la policia, etc. Ho he passat durant la meua vida, i no és una cosa que descarte en el present o en el futur proper. És una experiència de ser, estar en el món, ser un subjecte racialitzat dins de l’imperi nord-americà, o dins de qualsevol lloc del món, incloent l’imperi espanyol. Això cal viure-ho, no és solament pensar-ho o teoritzar-ho. La meua pregunta per a tu, Monedero, és: quina vaga de subjecte racionalitzat, de nacions sense estat, o quin moviment social et va obrir espai per a poder tenir un còmode despatx universitari –que és la frase que tu has usat sobre mi– en la Universitat Complutense de Madrid? On estan els professors gitanos, negres i musulmans de l’Estat espanyol en aquesta universitat? Quants professors hi ha provinents de les comunitats racialitzades? M’alegra que critiques el règim del 78, però em dóna tristesa que no assumisques ni problematitzes la teua posició de privilegiat com a home en relacions de dominació patriarcal, com a blanc en relacions de dominació racial, i com a espanyol en relació de dominació imperial-colonial.

“2. Quan parles de la ferida colonial al principi del vídeo, estàs parlant de la pèrdua de l’imperi espanyol en 1898 en la guerra hispanoamericana. Ho anomenes la ferida colonial, però això no és una ferida colonial, això és una ferida imperial. És el dolor de la humiliació d’haver perdut l’imperi, i no el dolor de la humiliació d’haver sigut colonitzat, racialitzat, oprimit o violat. Monedero, tu no estàs parlant des de la ferida colonial causada per Espanya als musulmans, als gitanos, jueus, africans i llatinoamericans. Ni de la ferida nacional-colonial que ha causat Espanya a les nacions sense estat com els gallecs, catalans, bascos, canaris o andalusos. Estàs parlant des de l’espanyolisme clanc, des de la ferida d’haver sigut humiliat com a imperi, això no es diu ferida colonial, això es diu ferida imperial. Espere que ho corregisques en les teues pròximes intervencions.

“3. Fer d’allò colonial un dels eixos centrals en l’anàlisi no és demanar la guerra. Això és una distorsió molt típica de subjectes amb subjectivitat imperial-colonial com explicaré a continuació. Aquesta acusació no te l’accepte. Això em recorda a un debat anterior que vaig tenir amb tu en un esdeveniment a Portugal quan deies que parlar de racisme dividia la classe obrera. Com si la classe obrera ja no estiguera dividida per una fractura racial de gènere, nacional o sexual. Ningú en la perspectiva decolonial està cercant la guerra. Quan parlem de dominació racial, dominació colonial, dominació sexual, dominació de gènere, dominació imperial, dominació nacional, estem cridant l’atenció a una guerra social, política, cultural, econòmica molt violenta orquestrada contra els pobles, per la colonialitat del poder. Esmentar-les no és cridar a la guerra, és a dir, estàs posant la responsabilitat en els subjectes que són els que posen l’atenció sobre aquests problemes, poses la causalitat del nostre costat pera anomenar el problema. És a dir, anomenar el problema o els problemes no és cridar a la guerra. És respondre a la guerra ja orquestrada i cercar solucions que ens porten a la pau. Parles des del privilegi de blanc espanyolista, i per aquest motiu quan els catalans o un simple porto-riqueny com jo, anomena el teu privilegi ho escoltes com una crida a la guerra, és a dir, els teus propis privilegis espanyolistes t’enceguen, i per aquest motiu quan algú els posa de manifest –quan un català et crida l’atenció, o quan un porto-riqueny com jo anomena el teu privilegi– el que escoltes és una crida a la guerra. Per això m’acuses d’armar la guerra o d’estar cridant a la guerra, o d’estar jugant amb foc per a portar la situació a una guerra. La guerra l’està provocant el teu Estat amb la seua repressió neofranquista i la complicitat de l’esquerra espanyolista que ha actuat i segueix actuant –com el teu vídeo demostra i explicaré a continuació– amb molta ambigüitat amb la demenda de decidir que han organitzat els catalans.

“Eres cec de l’espanyolisme, dir que el nacionalisme espanyol no s’ha constituït com a nació és realment una distorsió històrica perquè la invenció d’Espanya en el s. xix és un procés de construcció de nació, en què l’estat imperial es va apropiar d’allò catòlic i castellà per a construir la seua identitat nacional front a les nacions sense estat en la península Ibèrica i front a les seues colònies.”

“4. Parles d’una ferida territorial també, quan repeteixes el mite que l’espanyol no s’ha constituït com a nació, mentre que en canvi dius que les nacions perifèriques dins de la península Ibèrica van constituir nacions. Cerques amb això negar l’existència d’un nacionalisme espanyolista com si no hi haguera nació espanyola, com si no hi haguera nacionalisme espanyolista que es col·lapsa amb la nació castellana i amb el nacionalcatolicisme. Perquè aquestes són identitats inherents a l’espanyolisme. Eres cec de l’espanyolisme, dir que el nacionalisme espanyol no s’ha constituït com a nació és realment una distorsió històrica perquè la invenció d’Espanya en el s. xix és un procés de construcció de nació, en què l’estat imperial es va apropiar d’allò catòlic i castellà per a construir la seua identitat nacional front a les nacions sense estat en la península Ibèrica i front a les seues colònies. La teua resposta confirma el que ja vaig dir en el vídeo anterior: l’espanyolisme és cec davant el seu propi nacionalisme, l’espanyolisme emmalalteix de autoreflexivitat, és el privilegi del blanc espanyol per a anomenar els altres com a nacionalistes i amagar el seu propi nacionalisme. Una de les característiques de l’espanyolisme la demostra la teua pròpia resposta i consisteix a parlar amb pretensió de neutralitat, anomenant als altres com a nacionalistes mentre eres cec davant el teu propi nacionalisme. La meua invitació és que descolonitzeu el nacionalisme imperial espanyolista, i s’assumiu d’una vegada i per totes com a nació castellana crítica amb nacionalisme espanyolista imperial. És a dir, com a nació castellana que reivindique tota la tradició comunera revolucionària de Castella, antiimperialista, anticolonialista, anticapitalista i antipatriarcal com a nació castellana que es desvincula i es distingeix de l’apropiació que va fer el nacionalisme espanyolista imperial de la seua identitat i de la seua història. Lamentablement aquesta distinció està borrosa. Part de l’èxit del nacionalisme imperial ha sigut col·lapsar la identitat espanyola amb la identitat castellana. I molta gent confon una i l’altra i el que ocorre és que les pròpies persones que vénen d’origen castellà prefereixen identificar-se més com a espanyols que com a nació castellana separada de l’agenda colonialista-imperialista de l’Estat imperial espanyol. Per això el col·lapse i l’apropiació que fa l’Estat imperial espanyol de la nació castellana ha sigut molt útil per als seus projectes imperials-colonials. I lamentablement les poblacions que queden dins del seu territori, identificades com a espanyols, o castellans, col·lapsen les dues identitats d’una manera molt problemàtica. I en lloc de desvincular les dues, en lloc de vindicar una identitat castellana separada de l’Estat imperial espanyol vostès es dediquen –com explicaré a continuació– a cercar la unitat d’Espanya. Però seguir parlant com si vostès no tingueren identitat nacional i estigueren més enllà del nacionalisme no fa més que continuar reproduint i encobrint la dominació colonial de l’espanyolisme. És la que té el privilegi de la paraula, perquè s’assumeix com a neutral, com a universal, i com més enllà de qualsevol nacionalisme. Aquell mite del punt zero, que s’assumeix com estar pensant des d’un no-lloc. Aquell privilegi de la paraula que anomena tots els altres com a nacionalistes, menys vostès mateixos, és precisament constitutiu d’aquesta identitat espanyolista que comparteix tant la dreta com l’esquerra. I tu eres un exemple del que estic parlant.

“5. Arremets contra els catalans intentant desprestigiar el seu procés. Associant el català i la demanda pel dret a decidir el seu destí amb la dreta corrupta neoliberal catalana. Intentes desprestigiar la demanda justa del poble català a decidir lliure i democràticament el seu destí, intentant associar aquesta demanda a la dreta neoliberal. Et pregunte: és que no existeix Esquerra Republicana, és que no existeix la CUP, és que no existeix un poble treballador en aquesta demanda pel dret a decidir? Com a bon espanyolista d’esquerra que eres, Monedero, no eres conscient que la demanda pel dret a decidir el seu destí és una demanda dels sectors populars catalans i de l’esquerra catalana a la qual la dreta catalana s’ha vist espentada a acceptar per temor a desaparèixer políticament. La dreta catalana ha reculat moltes vegades en aquesta demanda, però en aquesta ocasió no ha tingut més opció que tirar avant el projecte a referèndum malgrat molts d’ells, perquè en cas contrari desapareixerien políticament. És a dir, la demanda popular pel dret a decidir és tan profunda en el poble català, que ja la dreta catalana no pot premetre’s el luxe de recular si és que vol sobreviure políticament. Diu Monedero, i ho diu dolgut, “que curiós que ara a Catalunya el govern de Puigdemont, que ha sigut el principal actor de retallades neoliberals, estiga defensant trencar amb la constitucionalitat espanyola en nom del dret a la identitat”. Monedero, com a bon espanyolista d’esquerra que eres, amb ferida imperial, li tires la culpa del que està succeint a Catalunya a la dreta neoliberal, carregant-te la lluita del poble català, un poble descontent i fart de la humiliació causada per les ocupacions precàries, per la desocupació, per les mentides de l’Estat espanyol, per la dominació imperial espanyolista, per la corrupció rampant produïda per Espanya i les elits catalanes còmplices amb aquesta dominació. Tens la gosadia de reduir l’opressió nacional dels catalans a un assumpte superficial d’identitat. No entens que l’opressió nacional passa per la sobirania d’Espanya sobre l’accés a pressupostos de Catalunya, sobre els impostos, sobre les relacions internacionals, sobre la impunitat davant el pillatge de la corrupció, sobre les retallades de la seguretat social –ja bastant precària– sobre l’eliminació de drets socials, sobre els serveis de l’Estat desastrosos de l’Estat espanyol a Catalunya. Com a exemple pillatge mirem només el debat sobre el tema dels serveis de trens a Catalunya. Monedero, no entens que l’assumpte va més enllà d’allò cultural i identitari, i que la dominació nacional-colonial s’insereix de manera imbricada en l’estructural. Però com que eres cec a la dominació estructural espanyolista, el que veus és una queixa identitària. I eres cec a les demandes estructurals que estan formant la demanda del dret a decidir del poble català. És a dir, hi ha demandes socials, hi ha demandes estructurals, de relacions de desigualtat, de relacions de dominació que són les que estan darrere del clam popular a Catalunya pel dret a decidir. No pots desvincular una cosa de l’altra, ni pots reduir aquella demanda a una colla de burgesos capitalistes de dretes neoliberals a Catalunya. El paternalisme i la condescendència imperial davant els catalans, és cridaner en la manera com t’expresses sobre ells, infantilitzant-ne la demanda com si fóra una queixa identitària. Mostres novament l’arrogància imperial-colonial de l’espanyolisme d’esquerres i de dretes. Lamentablement.

Segona part: http://www.caliueditorial.com/uncategorized/grosfoguel-monedero-ii/

El capital o la vida

L’elegància dels nostres principis o l’avarícia dels seus beneficis

At-Versaris

Amaia Pérez Orozco, en el llibre Subversión feminista de la economía, editat per Traficantes de Sueños (2014), assenyala que la crisi ve de més enllà de 2007, que és molt més que l’esclat financer, i ho fa a través del paradigma que anomena conflicte capital-vida. L’autora afirma que l’objectiu principal del capitalisme, que no és un altre que l’acumulació de capital, és contrari a la reproducció i sostenibilitat de la vida i que cal parlar de crisi “quan els processos que regeneren la vida fan fallida o es posen en risc”.

Com apunta l’autora, el sistema socioeconòmic imperant no busca cobrir les necessitats bàsiques de la gent, sinó l’acumulació de capital, a través dels mercats, d’uns pocs subjectes privilegiats. És el que l’autora anomena subjecte BBVAh (‘blanco, burgués, varón, adulto y heterosexual’, en castellà). D’aquesta manera es jerarquitzen les vides, a aquelles persones que no són BBVAh, se’ns obliga a sostindre la vida d’aquests subjectes i, com a conseqüència, sostindre les nostres de manera precària.

A més a més, cal parlar de la importància que desenvolupa l’estat, o les diverses institucions supraestatals, en aquest procés. L’estat ha desenvolupat diverses funcions al llarg de la història, segons les exigències del procés d’acumulació. Mitjançant l’estat del benestar, “es va intentar fer callar el conflicte capital-vida, garantint certs nivells de benestar social per a tota la població”, ens diu l’economista. Ara, però, que l’esmentat procés no tolera ni es pot permetre aquests mínims ni de justícia social ni de democràcia, la maquinària estatal s’ha posicionat enèrgicament a favor dels mercats, en comptes de millorar les condicions de la gent en un context social de precarietat i pobresa. En paraules de l’autora: “l’impacte ferotge no és de la fallida en si, sinó de la resposta política que ataca les condicions de vida”. És el que alguns membres del Seminari d’Economia Crítica Taifa han batejat com a keynesianisme asimètric: el paper de l’estat s’ha convertit en socialitzar pèrdues i privatitzar guanys.En aquest context, en què la suposada crisi s’ha convertit en un procés de despossessió dels recursos de les classes populars, la reproducció de la vida, l’economia real, s’ha de seguir desenvolupant, ara més que mai, als espais privats, a les llars.

En aquest procés es manifesta de manera vertical (des de les decisions mercantils fins a l’espai domèstic) i acaba recaient sobretot a les esquenes dels subjectes més allunyats del perfil BBVAh, les dones ixen clarament més malparades que els homes.

Així, en aquesta situació precària i en un model heteropatriarcal en què les llars es caracteritzen per tindre un perfil de família nuclear, les dones s’han de fer càrrec, més que els homes, de feines invisibilitzades, més dures i no remunerades, fet que és possible gràcies “a la construcció de la identitat del sacrifici cap a la resta”, una ètica reaccionària de les cures, ja que “no va molt més enllà de la cura en els estrets marges de la família i que serveix per a fer callar el conflicte i garantir la pau social”, explica l’autora.

Finalment, i com a aspecte positiu i propositiu del llibre, Pérez dedica l’ultim capítol a la necessitat de caminar cap a polítiques basades en el decreixement ecofeminista. Apunta que tant el punt de partida com el d’arribada passa per la construcció d’un projecte en comú, que assumisca la precarietat de la vida per a poder resoldre els conflictes de manera col·lectiva i amb criteris d’interdependència, front a la idea masculinitzada de l’autosuficiència. Cal, a més, horitzontalitzar i desfeminitzar les tasques de reproducció, perquè –ens diu– “és en aquests espais de la no-política on s’amaga el conflicte capital-vida. Perquè despolititzar-los és la maniobra essencial perquè el conflicte no esclate. Perquè són els subjectes no hegemònics els que no caben en aquesta comprensió de la vida perversa que volem transformar”.

Ressenya inclosa en el nostre fanzine Política, amor i cures.

Per què Caliu Espai editorial?

 

Caliu: Significa ‘allò que ha quedat del foc’. L’herència del foc, de les lluites dels moviments socials. El projecte pretén ser allò que ha quedat de tota aquesta feina a mode de memòria escrita. A més, caliu significa ‘passió extingida aparentment’. Aparentment perquè pot tornar a cremar. I aquesta és un altre objectiu de Caliu: editar llibres que revisquen velles flames i també llibres crítics que cremen a les mans.

Espai: El projecte pretén ser un espai de trobada, de diàleg amb aquelles que treballen des de la base per construir un món més just. Creiem en l’escriptura col·lectiva i treballarem perquè els col·lectius dels moviments socials tinguen un espai per tal de donar a conèixer el seu discurs i la seua memòria.

Editorial: Perquè encara pensem que els llibres son una ferramenta útil per a fer-nos escoltar. Tot i això, apostem per introduir alguns canvis en la manera d’entendre una editorial. No volem que l’afany d’obtindre beneficis acabe per menjar-se el projecte i les idees i apostem per l’escriptura col·lectiva, tothom té coses interessants a dir i són més interessants encara si les diem de manera col·lectiva.